Merci Andorra ! Sóc un empresari francès des de que vaig sortir de l’escola, i fa ja 12 anys que gestiono les meves petites empreses. He fet consultoria per a startups, comerç electrònic, creació de botigues en línia, distribució de cerveses artesanals, i moltes altres coses!

Durant més de 10 anys, he tingut la sensació de haver de lluitar, no només amb el mercat, sinó sobretot amb l’Estat, que era un fre al creixement de les meves empreses. Lluitar contra el mercat és normal quan ets empresari, és la nostra raó de ser: tenim una idea que resol problemes, i invertim tot el nostre temps per donar-la a conèixer i intentar trobar solucions als problemes dels altres. Mai he tingut problemes amb això.

A França, tan aviat com inicies el teu negoci, l’Estat comença a fer el que fa millor: enviar-te factures. De totes menes. Totes les setmanes. Quan vols donar 2000 € de sou a algú, l’Estat et demana 2000 € per a ell també. Calen 4000€ de marge per pagar 2000€ de sou. T’envien desenes de cartes cada mes, formularis per omplir, enquestes per completar, assegurances per subscriure, declaracions per fer. Tot el temps. Has marcat malament una casella? Et retornen el paper i has de fer-ho tot de nou, i et costa 250€ de multa cada vegada.

Ràpidament t’adones que treballes més per l’Estat que per a tu mateix. He tingut empreses on fèiem gairebé mig milió d’euros de facturació. Em pagava un sou de 3.000 €, que és un bon sou, ho reconec, però tampoc és un sou de futbolista.

Guanyant 3.000 € al mes, he hagut de pagar aproximadament mig milió d’impostos i cotitzacions en total. Això no és acceptable: estic disposat a pagar per tenir carreteres, accés a la salut, una xarxa elèctrica i carrers nets. Això és normal. Però quan dones el 60% dels teus ingressos a l’Estat, això vol dir que quan treballes un dia de 10 hores, treballes 6 hores per l’Estat i 4 hores per a tu. Això no és acceptable: no som esclaus, l’estat és el servidor dels individus i no a l’inrevés.

Després de 10 anys de ser esquellat, vaig prendre la decisió que calia: havia de marxar. Anar on em volguessin, vaig buscar llargament i després vaig decidir deixar aquest infern de burocràcia. És en aquest magnífic país on vaig deixar les meves maletes.

Aquí em van fer una oferta: respectar la llei, pagar els meus impostos, i fer la meva vida. Vaig acceptar aquesta oferta, i m’esforcí cada dia a respectar la meva part del contracte. Fa poc més de 2 anys que estic aquí. Des d’aquest temps, tinc la sensació de tenir només un adversari: els meus competidors en el mercat. L’Estat s’ha esvaït. Em demana la meva part, i és normal, però en global puc dir: des d’aquest temps, em sento lliure.

Lliure d’innovar, de contractar, de llançar nous negocis: només tinc el mercat com a adversari. Per això, volia dir una cosa: MERCI!

Merci a aquest poble tan acollidor. Merci a aquest Estat que em deixa viure i prosperar. Merci a la policia que fa que la meva dona pugui tornar sola a casa a la nit. Merci a la gent que cada dia es dedica a mantenir els carrers nets. Merci als comerciants que obren el seu comerç el diumenge perquè pugui aprofitar-ho quan no treballo. Merci a la meva veïna infermera que cuida de la gent i que seria aquí si la necessités. MERCI ANDORRA.**

Ens dieu residents, i ho som, però a les nostres ments és diferent: som refugiats. Hem deixat la burocràcia de la Unió Europea, les seves regles sense rostre que s’imposen a nosaltres sense que puguem fer res i sense haver-les triat.

Hem fugit d’aquestes polítiques que, des dels seus despatxos, decideixen l’alçada a la qual han d’estar els lavabos al vostre restaurant, de saber si és permès o no tenir una caixa de fusta al voltant del camembert.

Hem fugit d’Estats bojos i desconnectats que deixen entrar bojos per milions i deixen les nostres dones ser seguides al carrer. Hem fugit de la brutícia i els fumadors de crack que deambulen com a zombis pels carrers.

El nostre petit paradís és el vostre país. Així que, merci. Merci de tot cor per acollir-nos.

Només volem una cosa: poder viure i deixar viure. Així que, gràcies Andorra: no canvïis, t’ho suplico. Com diu el teu himne, “Creient i lliure onze segles, creient i lliure vull ser”.

També t’ho desitgem, de tot cor. Merci Andorra, que puguis ser creient i lliure durant encara 1000 anys. Quant a mi, ja he fet la meva elecció, em vas acollir quan buscava refugi i necessitava de tu, sàpigues que de la meva banda estaré aquí si algun dia ets tu qui necessita de mi.